Hazte socio
Km vertical Gandía

Viatge a Uzbekistan de Rafael Delgado

Hola a tots-es, per a mi és un gust escriure unes ratlletes per a la web del Club Alpí, al que he pertanyut durant 20 anys. Us faré una síntesi del meu últim viatge i, si voleu més detalls, us ho conte amb una cerveseta!

Viatge a Uzbekistan de la meua bicicleta i jo a l’estiu de 2019

Uzbekistan... estiu.... bicicleta. Sona a bogeria, no...? Doncs sí ho és i us diré perquè: les condicions són molt roïnes, la calor és espantosa. Si heu de venir, que siga en octubre o en març-abril.

El motiu per jo vindre ara va ser una oportunitat de fer un intercanvi en el meu treball. Quan va aparèixer la possibilitat de seguida em va vindre al cap la Ruta de la Seda, Samarkanda, el Pamir. Immediatament vaig pensar en la meua bicicleta i en aprofitar el viatge, una setmana per a treballar i una altra per a pedalar. I ací estic, una mica contra les condicions, però intentant aprofitar l’ocasió de la millor manera possible.

Què podem trobar en Uzbekistan? Doncs moltes coses. Uzbekistan és un país que s’ubica en el mateix centre de la Ruta de la Seda i que té probablement les ciutats més mítiques de la literatura de viatges, com ara Samarkanda o Bukhara. Realment Àsia Central és un altre planeta, una mescla inversemblant d’ètnies, de paisatges on passar del desert a la neu de les primeres estribacions del Pamir. Un altre sistema de vida, una història mil·lenària i una cultura desenvolupada d’acord amb la duresa de les condicions.

Està clar que quan viatgem, cadascun de nosaltres busquem coses diferents. Jo particularment, volia viatjar amb la bicicleta, a un ritme “alegro ma non tropo” (entre 15 i 20 km/h) que em permetera recórrer el paisatge i mesclar-me amb la gent. Per a mi, l’objectiu del viatge era viatjar, totes les vivències que trobaria pel camí.

El projecte inicial i els accidents

Tot i això, tenia un pla inicial. Ja que havia de treballar una setmana a Bukhara, havia pensat dedicar la setmana següent a tornar des de Bukhara a Tashkent, la capital, des d’on volaria de tornada cap a casa (600 km més o menys).

Però la veritat és que no havia tingut la suficient informació per a la planificació del viatge. Jo normalment use Google Earth amb la seua eina Street View per a confeccionar les rutes i seleccionar les carreteres. Però a Uzbekistan, no sé si per raons de seguretat (són uns paranoics del militarisme) la definició de les ortofotos no era gens bona i l’Street View destaca per la seua absència, de manera que no podia planificar la ruta com sempre ho faig. Tot i no conéixer l’estat del ferm, sabia que les distàncies i la planura del terreny no serien un obstacle per a mi.

Però més enllà de qualsevol planificació, en tots els viatges hi ha el factor accidental i com no, les condicions climàtiques. Comencem pels accidents: només arribar a Uzbekistan vaig perdre una connexió aèria i la targeta de crèdit. Això em va suposar tot plegat un retard de dos dies, a més d’alguna angoixa econòmica, que va passar quan la meua família em va enviar diners.

El de les condicions climàtiques era molt més greu: gairebé la meitat de la ruta inicialment prevista està envoltada per desert. En Bukhara hem arribat a 50ºC i el sol és molt fort, semblen ser temperatures normals de l’època, especialment dels últims anys d’escalfament climàtic. Em diuen que l’any passat van arribar a 70ºC, sembla inversemblant. Així que davant l’opció de passar una planura semidesèrtica amb pobles distanciats o canviar el pla, vaig escollir el segon, crec que una decisió intel·ligent, de les que no solc prendre.


El pla B

Bukhara és una ciutat tradicional, magnífica, amb un casc antic monumental, però ja havia estat una setmana. Si havia de buscar un lloc menys desèrtic i caloròs, l’opció estava clara: la Vall de Ferganà (més info en https://ca.wikipedia.org/wiki/Vall_de_Ferganà).

De camí no podia deixar de visitar Samarkanda, una de les ciutats monumentals més coneguda del món. Així que vaig fer un viatge en tren amb parades i ciclisme urbà. Les cròniques dels viatgers no enganyen: Samarkanda és una ciutat infinita. La gent, magnífica. Els xiquets m’acompanyaven amb les seues bicicletes per tot arreu. Ara entenc que hi haja gent que vinga ací sols per visitar aquesta ciutat.

Però l’objectiu era arribar al món rural i pedalar uns dies en llibertat. La Vall de Ferganà està al peu del Pamir i té uns paisatges fascinants, però en canvi és molt plana. El pla B consistia en pegar-li la volta en 4 etapes de 80, 80, 80 i 110 km aproximadament, tornar el dissabte a Kokand per des d’allí anar a Tashkent i agafar el vol de tornada a casa a la matinada del diumenge.

Em vaig endinsar en el món rural de la Vall de Ferganà, on la gent em va regalar la seua hospitalitat. Aquesta vall és un món a banda dins d’Uzbekistan. Pobles en extrema pobresa monetària, res que comprar, tot per canviar. En aquest món rural cohesionat i mantingut per la religió, es donen les majors densitats de població del país, gràcies a la fertilitat de la terra regada pels grans rius que baixen torrencialment de les muntanyes i es respira un poc gràcies a la menor presència policial respecte la resta de l’estat.

Per a les cròniques oficials, la Vall de Ferganà és un lloc conflictiu, perquè és una zona de resistència al règim autoritari de l’Estat. En 2005 unes manifestacions demanant més llibertat i una millor distribució de la riquesa van provocar la matança del voltant de 1.000 persones pel règim en Andijon. Es parla que hi ha moviments islamistes relacionats amb els veïns talibans d’Afganistan. No ho dubte, però més enllà de les cròniques que ens fan consumir pels nostres mitjans de comunicació, el que vaig trobar jo va ser gent molt tranquil·la i acollidora, que es llevava el menjar de la boca per donar-te’l i que es moria per què et quedares a xerrar una estona amb ells. En tot moment m’he trobat molt segur, feliç i acollit.

Consells i consideracions

• Idioma: no us preocupeu, no us entendran, perquè si no parleu rus, tayik o uzbek, no hi ha res a fer. L’anglés sols es parla un poc a les ciutats més turístiques. Tampoc parlar per senyes és molt eficient, tenen un codi molt diferent. I la llibreta i els dibuixos no sempre funciona. Però tenen molta gana d’entendre-vos.
• Emporteu-vos pastilles contra la gastroenteritis, és segura. El menjar és molt monòton i especiat en general. No se us acudesca beure aigua que no siga mineral
• Diners: país molt barat. Es dina en un restaurant bo per 1,5 €. No hi ha monedes, sols bitllets. 1 € són 10.000 sums aproximadament. La targeta de crèdit sols serveix en les ciutats i no a tot arreu. Caixers idem. Consell: portar dólars.

En resum: molt recomanable la visita però en una altra època.

Volver

Uso de cookies de clubalpigandia.com

Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y la experiencia de uso de este sitio web. Al continuar con la navegación entendemos que se acepta nuestra política de cookies.

ACEPTAR