4ª Crònica de Pep Ginestar

4ª Crònica de Pep Ginestar des de Benarés a l'Índia.
Hola amics. Fa com quinze dies que vam sortir de el parc nacional de Jaldhapara direcció a la frontera de Bangla Desh, recorrent carreteres solitàries en un món rural cap Kochbihar, on vam visitar un gran palau de segle XIX d'una família de reis o maharajàs, com es denominen aquí a la Índia. Continuem sempre prop de la frontera amb Bangladesh sense poder entrar per no tenir visats. El trànsit va tornant-se cada vegada més dens i insuportable. Entrar i sortir de Siliguri és una tortura i un perill potencial. Aquí, el company Marc Castellà s'acomiada de nosaltres i continua cap a Nepal, on té vol de tornada. Ara ens dirigim cap al sud a la recerca de l'Ganges, també a prop de la frontera amb Bangladesh. Són dos dies intranscendents creuant ciutats molt poblades, amb molt de trànsit i bastant brutes, és el to general de l'Índia. Entre aquestes ciutats es troben nombrosos cultius de tota mena de verdures i llegums, amb paisatges molt verds i plans. En Bhagalpur veiem per primera vegada el Ganges creuant el seu grandiós pont de tres quilòmetres, on allà a el fons veiem les primeres cremacions humanes. En Barahiya trobem un enorme temple hinduista i la gent de el lloc ens tracta molt bé, se senten orgullosos que visitem els seus llocs. Aquesta nit vam dormir en un alberg de pelegrins a la banda de el temple. Els mosquits i les tirallongues de pregàries no ens deixen dormir. Arribem a la gran ciutat de Patna, molt trànsit, terrible soroll, diversos temples i un gran mausoleu Sij en honor al seu sisè guru. El lloc és impressionant, amb grans edificis de marbre blanc típic de l'arquitectura Sij. Allà hem de cobrir els nostres cabells i guardar certes formes per gaudir de el lloc i de la seva peculiar música en directe, que sona sense parar amb músics i cantants que van fent torns. Alguns Sij es passegen amb les seves espases o ganivets a la cintura. És un lloc preciós. Passen els dies amb la mateixa tònica de trànsit horrible i escombraries en els nuclis urbans. Tot d'una apareix la pluja a intervals, durant tres matins consecutius ,. Quan això passa parem en algun establiment a prendre et i esperar que pari, el problema és que l'aigua fa que tot sigui un fangar, que barrejat amb les escombraries i els fems de les vaques sagrades que hi ha a qualsevol lloc, fa que els dies siguin molt penosos, i nosaltres i les bicicletes acabem bé arrebossats, amb l'afegit d'haver de netejar i greixar constantment les bicicletes per tenir les màquines llestes per al dia següent, així com rentar la roba i les alforges. És una tasca que odiem, ja que ens treu temps de descans. Ja fa molts dies que veiem quantitats enormes de búfals d'aigua domesticats. Els vilatans aprofiten la seva llet, que és molt nutritiva, per fer tota classe de dolços i alguns formatges. A nosaltres ens encanta el Curd, una mena de quallada / iogurt que ens va de meravella. L'última jornada per arribar a Varanasi o Benarés (no confondre amb Beniarrés) que és on ens trobem, i ens fiquem en les castigades cames 144 quilòmetres. Ens allotgem a al costat mateix del riu on es fan els rituals i cremacions humanes, en les grans escales que donen a l'Ganges, veiem els primers estrangers en tot el viatge. Benarés és ple de temples, més de dos mil, i està molt poblada, travessar-la en bici per arribar fins aquí ha estat un gran martiri. Aquí passarem de dos a quatre nits. Els meus companys de viatge, Alex i Luis, els dos colombians de Medellín, continuaran cap a l'oest fins a Agra i Nova Delhi. Jo aniré cap al nord per tornar a entrar al Nepal més a l'oest de Katmandú. Ja sabeu, la cabrà tira per la muntanya. Espero escriure en uns dies. Una forta abraçada. Pep. Lost in the world.